Que el fuego hable | Taller Intensivo de Narrativa 2025

Com si un foc hagués passat

Helena Mestres

Sento rialles i plors. Al pis de sota els nens corren per tota la casa. Xerrameca i sorolls de plats i olles. De cop, només silenci. M’assec al llit, continua el silenci. Miro el rellotge, les nou del matí, continua el silenci. Em vesteixo, vaig al lavabo, baixo les escales i a la cuina només sonen les notícies de Catalunya radio. La Rosa, la cunyada que es va quedar a viure al poble, el vol tenir sempre engegat. Així els veïns no senten el que diem, és la seva dèria. Però té raó, al poble els rumors s’escampen com les flames.
Sola, em prenc el iogurt i el tallat de cada dia. Els avis ja no hi son, els fills ja son avis, els nets ja son pares. Només molt de tant en tant es tornen a sentir aquells sorolls d’abans.
La cuina era el lloc de trobada. Al mati, ous ferrats mentre es cantava la feina que s’hauria de fer aquell dia. Als estius recollir les patates, agafar les tomates i les tavelles que havien madurat i un parell d’enciams per dinar. Però la Montserrat ja havia anat a munyir les vaques, al vespre hi tornaria a anar. El dipòsit ple de la llet que més tard pujaria a buscar el camió. Un caçó damunt el foc havia bullit la que ens preníem cada dia. Apa seu que esmorzaràs, en vols un o dos. Així acollia als que anaven acudint encara amb la son a les orelles.
La cuina de llenya, encesa estiu i hivern feia l’estança acollidora, però també era on s’havien teixit les recances, els odis i començat les baralles. Quatre germans, dos a cada cantó. Sempre són aquí, se’n aprofiten molt més que nosaltres, es queixaven uns. Quan venen, per ells les millors habitacions, els talls més bons, remugaven els altres. Per les mitges paraules vaig anar entenent que temps enrere algun esdeveniment greu ho havia espatllat tot. Aquell home era un mal parit, ell en va tenir la culpa, deia sovint la cunyada.
La mestressa, la Montserrat, era el centre de tot. Encenia fogons i apagava focs. Ens rebia sempre amb un somriure. Sabia dir a cadascú aquelles paraules que ens feien sentir bé. Els nets esperaven amb deler que s’acabés l’escola per anar-hi. Dos, quatre i fins a sis. Ella els esperava amb ànsia. Cada dia el menjar a taula, la roba apunt. Després ja no els veia amb tot el dia, campaven pel poble amb la resta de la canalla. Quan estan sols es porten la mar de bé, quan pugeu vosaltres es tornen ploramiques i malcriats, ja us podríeu quedar a Barcelona, era irònica ella. L’estiu sempre s’acabava encenent per una o altra raó.
L’avi era sorrut, sord, callat, traçut, intel·ligent. Quan no era al camp es passava les estones al garatge. Apariava els tractors quan s’espatllaven, o qualsevol altre estri que se li poses pel davant. Tenia fusta d’inventor. Gràcies a ell vam tenir aigua corrent a les eres molt abans que en d’altres pobles, deien els veïns.
Aquell dia però, no érem a la cuina, érem al menjador. Tots. Vam haver de posar una taula auxiliar. Converses intranscendents. Es palpava la tensió, la xafogor que pujava pel balcó obert no ajudava.
Vam acabar de dinar i els vaig servir el cafè, jo n’era l’encarregada. Ens agradaria arreglar-nos la casa del costat de l’era, va dir-nos l’altra cunyada, la que vivia a Barcelona. El silenci va fer l’ambient irrespirable, fins que els retrets van començar. Vosaltres sempre us heu aprofitat més, i ara, a més voleu quedar-vos amb una part de l’herència quan els pares encara són vius.
De que us queixeu, vosaltres vau fer malbé el patrimoni i vau fugir. Les discussions van anar pujant de to. Crits i plors. Els crits es sentien des del carrer, ens van comentar després.
No hi va haver acord possible. Els uns van marxar traient foc pels queixals. Aquí no som benvinguts, ja no tornarem més. Els quatre germans mai s’han tornat a trobar junts. Els nets i els besnets si, ells no en saben sinó de la missa la meitat.
L’endemà de la baralla vaig saber molt més de tot el que havia passat. Un casament amb la filla de l’etern enèmic. Aquell home de qui parlava la cunyada. S’anava vantant pel poble que ell es quedaria amb tot el patrimoni, em va explicar.
I ja no va callar. Els negocis amb els fills d’aquell home. Eren uns pocavergonyes, malgastadors, borratxos. Es van anar gastant tot el que no tenien, les granjes van fer fallida i el meu pare va haver de pagar els deutes, sanglotava.
I un accident. Un accident? Un camí estret, el meu sogre menava el tractor, el fill petit assegut sobre la roda. Venien de llaurar. En un revol van veure davant seu aquell home, es va girar i en veure’ls va esbossar un somriure maliciós. El rostre del sogre es va tornar vermell de sang i de foc i va accelerar. Va accelerar tant com va poder.
Pare, què fas, atura’t que l’atropellaràs. No li va fer cas, la seva cara reflectia tot l’odi que havia anat acumulant aquells anys.
Les parets de pedra a banda i banda del camí van fer impossible l’escapada. Un cop sec i l’home va quedar estès a terra. El Jordi va arribar a casa extenuat, li faltava l’alè, no li sortien les paraules. El pare, el tractor, l’ha atropellat. Vam córrer tots cap allà esfereïts i amb un ai al cor.
La Rosa no va poder continuar, als ulls se li barrejava la ràbia i el patiment. Les llàgrimes se li escapaven silents, cara avall. S’ho mereixia, el mal parit. La Montserrat va entrar de cop. Que remogueu vosaltres dues, apa, deixeu-vos estar d’històries passades que tenim feina.
La façana ha quedat espectacular, sento que diuen al carrer. Algun veí parla amb la Rosa. Ja feia un temps que parlava de refer les parets tal com eren abans, de pedra vista, però no es decidia. I si no hi estan d’acord? I si no els hi agrada com ho fem? Deixa’t estar, sinó els hi agrada que s’hi posin fulles.
Escuro la tassa i surto a donar una volta. No sé com es va acabar la història, ningú me’n ha tornar a parlar ni jo no m’he atrevit a preguntar-ho. Quan vaig arribar a la família aquell home ja era mort.

Com si un foc hagués passat

Helena Mestres

Lo escrito

YouTube

El autor

Enrique Carro